La memòria perduda

Divendres va morir Jordi Solé Tura, un dels "pares" de la Constitució (si, allò que alguns agrairíem que es modifiqués però que sembla impossible...). Solé Tura va ser el símbol d'algunes coses que alguns admirem: de l'exili, de la ràdio Pirenaica, en fi, d'una lluita en temps difícils. Tots sabíem que Solé Tura patia Alzheimer. Per aquest motiu, el seu fill, l'Albert, li va dedicar un reportatge en forma autobiogràfica, Bucarest, la memòria perduda. El documenl detalla la vida del seu pare amb entrevistes, documents, narracions, etc.

Encara em continua sorprenent com no s'homenatja a persones que han fet tant per tots nosaltres. Potser les institucions han perdut la memòria (la que els convé)? En aquesta ocasió han fet tard (com en tants altres casos), només fa dos anys que la Generalitat de Catalunya li va entregar la Creu de Sant Jordi.... M'estalvio el comentaris. Sort que hi ha ciutadans que encara no volem perdre la memòria.

Resistirem!

He estat quasi 2 mesos sense escriure'us res. No estic pas enfadada amb vosaltres, però el meu nivell d'indignació general és gran. Ja fa un parell de setmanes de l'escàndol de Santa Coloma de Gramanet. Ja fa més de 2 mesos que els euros del cas millet es van reproduïnt com bolets. Mentre la societat dirigent catalana es dedica a omplir-se les butxaques, els treballadors anem drets al tren (i com sardines!), fem més hores que un rellotge, ens portem la carmanyola per dinar, dormim poc, anem cansats, etc, etc, etc, i a sobre, som feliços! La gent normal que algún dia voldria no patir pels diners comprem un número de loteria per nadal i el passem per la panxa d'alguna embarassada tot esperant tenir sort. Mentre posem el despertador a les 6 del matí, anem a dormir contents pensant tot allò que faríem amb el premi de la loteria. Què deuen pensar Millet i companyia quan se'n van a dormir? Potser repassen els comptes, o potser no (amb tot el que desbanquen no tindrien temps de dormir...).

Millet, el de les mans llargues

No hi ha dia que passi que no aparegui un nou capítol del culebró Palau de la Música. Primer ens diuen que es fa un escorcoll al Palau perquè hi ha "certes" irregularitats en els comptes. A partir d'aquí, el degoteig d'informacions ha sigut constant, sobretot aquest mes de setembre. Vam començar parlant d'uns 3 milions d'Euros de desfalc, i ara ja estem parlant de 12 milions. Però el rebombori noticiari s'ha produït sobretot a partir de la carta de confessió de Millet, el de les mans llargues, (no hem d'oblidar que aquesta confessió es produeix 2 mesos després del sorgiment de la notícia). En aquesta carta, Millet, el de les mans llargues, s'inculpa dels fets, alhora que aprofita per escampar una mica de "merda" sobre els altres (exceptuant la seva família, tot i que són membres de la junta del Palau). Un altre dia ens assebentem del passat de Millet, el de les mans llargues, per cert, una mica tèrbol i dretós. En un altre capítol, ens expliquen que les diferents administracions catalanes amb relacions amb el Palau (Generalitat de Catalunya i Ajuntament de Barcelona) podrien estar al corrent d'aquestes irregularitats econòmiques. També hem sabut que una de les auditories (poc eficents totes, la veritat) la va dur a terme la parella de la filla de l'administrador del Palau (aquesta amb càrrecs dins el Palau, també).

Després d'aquest repàs molt ràpid i superficial, jo dubto que Millet, el de les mans llargues, acabi ingressant a presó. De moment ha tornat 1'8 milions que tenia guardadets a la caixa forta de casa seva. Ha fet una confessió, i a més, ha embolicat una mica més la troca (per si ja no ho estava prou). Per tot això, i sabent l'edat de Millet, el de les mans llargues, i sabent com funciona la justícia en aquest país, el lladre del Palau no anirà a la presó. Jo tenia un professor que ens deia que si havíem de robar, que no robéssim un xoriço, que ens posarien a la presó, que era millor robar un banc. Millet, el de les mans llargues, no sé si també s'haurà atrevit a robar als bancs, però el que si que ha fet ha estat robar a tots els ciutadans d'aquest país. Diuen que "hacienda somos todos", però només paguen alguns. Hi ha comptes que els funcionaris d'Hisenda tenen prohibits d'investigar, com els dels alts càrrecs polítics, personatges influents, famosos, etc. Si aquests paguéssin pel que tenen, la resta no hauríem de pagar pel que no tenim, i l'economia del país potser funcionaria de manera més eficient. La justícia és igual per tothom? Desgraciadament no és així.

Hi havia una vegada...

...un bloc de pisos situat al Carrer Espa Nº 51 on hi vivien 17 veïns. Cada veí tenia adjudicada una planta de l'edifici. Les desavinences a la comunitat eren freqüents. Hi havia certs veïns que no eren ben rebuts, com l'Euska, que vivia a la quarta planta, o la Cata, que vivia al primer pis, ja que tenien una història familiar molt complexa, i a més, parlaven llengües diferents.

Molts dels problemes de la convivència venien pel repartiment del fons comú de la comunitat, ja que hi havia veïns que pagaven més quantitat de diners dels que rebien, i n'hi havia que rebien molt més a canvi de la misèria que pagaven. L'Euska i la Cata sovint s'ajudaven mútuament amb els seus problemes amb els veïns, però no amb el tema econòmic, ja que l'Euska va saber imposar les seves pròpies normes.

Un bon dia, la Cata ja en va tenir prou, i va voler reclamar el que li pertocava. Durant molts anys havia patit la falta de diners: li faltaven treballadors, s'havia de reformar la instal·lació elèctrica, i canviar el mobiliari (la família havia augmentat). Això va portar un seguit de discussions entre el president de la comunitat (que vivia al pis Mad, situat al número 8) i els caps de família de la Cata.

Avui en dia encara no s'ha solucionat l'assumpte, i això ha creat desavinences entre els veïns; hi ha moltes xafarderies, i es diuen disbarats de la Cata, com per exemple que han prohibit parlar castellà als membres de la seva família, que tenen un cap de família extremista per la banda esquerra, etc, etc, etc.

Ja us ho podeu imaginar, hi ha qui està condemnat a ser el dolent del conte només per defensar els seus drets com a veí. Hi ha familiars que veuen que això no va enlloc i que potser seria l'hora de començar de nou en un edifici propi. Aquesta idea no és ben rebuda per la resta de pisos, perquè poden portar el ritme de vida que porten gràcies al repartiment de diners que reben, però no fan el mínim esforç per fer sentir bé la Cata en la comunitat.

Feliç diada. Visca Catalunya lliure!

L'habitació de Verònica

Aquest post és per fer-vos una recomanació. Es tracta de que aneu al teatre a veure L'habitació de Verònica, un thriller en directe. Està protagonitzada per 4 actors: Lluís Soler, Mercè Montalà, Miquel Sitjar i Sílvia Marty. Tots ho fan molt i molt bé (especialment les noies, ja que, potser, tenen un paper més ampli). No us puc dir gaire cosa de la trama, simplement que parteix d'un matrimoni que troben una noia que s'assembla a la Verònica, una noia que havia estat tancada en una habitació durant anys.

No puc dir res més, s'ha d'anar a veure-la.

És temps d'estiu

Què és per a vosaltres l'estiu?

La majoria associem estiu amb vacances, però l'estiu és més que un viatget o un temps de descans. L'estiu és la calor. És la platja i el mar. És els dies llargs. És el verd de les muntanyes. És el fred dels aires acondicionats. És un viatge. És l'escalfor del sol. És la terrassa i el xiringuito. És la cerveseta. És enganxar-se a un llibre. És una cançó. És la migdiada. És una dutxa d'aigua freda. És el carrer. És les faldilles curtes. És trencar la rutina. És una festa. És la síndria i el meló. És les tovalloles al balcó. És les festes majors. . . . . . .

L'estiu és moltes coses. Aprofiteu-lo, passeu-vos-ho bé!

No tots el guanyadors acaben guanyant

Per què els seguidors de la Penya estem cada vegada més decebuts amb el "nen"? Doncs molt senzill: perquè cada vegada que el sentim fer una declaració ho espatlla més. En Ricky ja va començar malament posant una demanda al club perquè rebaixés la seva clàusula de rescisió. Quan la va signar li va semblar prou bé. Després li va caure una galleda d'aigua freda quan va sortir el número 5 del draft de la NBA (suposo que s'esperava sortir el 3 o el 4).

Però el que ens ha sabut més greu han estat les seves últimes paraules. Em sembla que no està bé dir al club que t'ha format que no és guanyador, i que no et vol a les seves files. D'aquesta manera no et volem. Així no, Ricky. Les coses s'han de fer ben fetes. S'ha de parlar clar. I sobretot, amb coherència. Ets bo, però no a qualsevol preu. La Penya no pot competir amb els grans pressupostos del Madrid, el Barça, o el Tau. El que fa la Penya és formar jufadors de bàsquet que després són fitxats per altres equips (suposo que els guanyadors que diu en Ricky, els mateixos que ja s'han organitzat una Euroleage a la seva manera per tenir-hi una plaça assegurada sense haver fet mèrits). No trobo malament que els jugadors marxin a un equip que els paga 2, 3, 4 o 5 vegades més (qui no ho faria?). Però estaria bé instaurar alguns drets de formació, per les molèsties...

Ha nascut una nova humorista!

Encara ric ara! Des que vaig sentir les paraules d'Esperanza Aguirre no he pogut parar de riure. Ahir la presidenta de la Comunitat de Madrid va fer el ridícul. Com ha pogut dir que Madrid és una comunitat bilingüe? Segons ella, Madrid té moltes despeses en enviar els professors d'anglès al Regne Unit perquè transmetin el que han après als seus alumnes madrilenys.

En primer lloc, no crec que sigui gaire adequat qualificar Madrid com a bilingüe, ja que l'idioma que és parla allà és el castellà. Potser hauria de repassar la definició de societat bilingüe; segons l'Institut d'Estudis Catalans (IEC), bilingüe és allò relatiu o pertanyent al bilingüisme. Per aclarir-ho una mica més, bilingüisme és la coexistència de dues llengües en un mateix parlant o en un grup social determinat. Sabent això i sabent el nivell d'anglès que existeix a Espanya (Madrid inclòs), jo no m'atreviria a dir que la Comunitat de Madrid és bilingüe, ja que no veig per enlloc la coexistència del castellà i l'anglès. En segon lloc, molt malament ho deuen fer els professors d'anglès que hagin d'anar a un altre país a reciclar el seu idioma cada estiu. I per últim, em sembla molt gros comparar l'ús del català a Catalunya (que a alguns ja ens agradaria que fós més del que és) amb l'ús de l'anglès a Madrid, ja que jo sàpiga és una llengua estrangera (això va pels patriòtics com l'Aguirre).

Ara bé, vaig trobar a faltar el seu discurs de sempre, que a Catalunya es minoritza el castellà. Els que afirmen això no deuen venir gaire per Catalunya, ja que és fàcil adonar-se tot passejant o prenent-se un cafè, que la llengua habitual és el castellà. Qui no ha anat a comprar en una botiga on li han demanat: háblame en castellano, o qui no ha demanat un cafè amb llet i li han dit: no le entiendo, o qui no sap d'algú que porta més de 50 anys a Catalunya sense saber dir bon dia? Però l'experiència més xocant que tinc en aquest aspecte és quan em van demanar que traduís el nom de Pompeu Fabra al castellà. Aquí vaig saber que hem de lluitar pel català.

I això què vol dir?

Ara resulta que s'ha arribat a l'acord de finançament que tots els catalans haurien de desitjar, però... és bo arribar a un acord sense xifres? Particularment, penso que tant de soroll per no donar números és una fugida endavant, un pedaç. Tot i que no s'ha parlat de quants euros pertoquen a Catalunya, serem criticats. El que no entenc, però, és perquè des d'Espanya no es critica a Navarra o al País Basc pel seu règim foral, i en canvi Catalunya és l'enemic a batre perquè reclama uns pocs euros dels que li pertoquen. Si repassem una mica les balances fiscals, ens adonarem de seguida que catalunya paga més del que rep, i això que compta amb algunes competències exclusives, com són el cos dels Mossos d'Esquadra i Presons.

Puc entendre que el PSC estigui feliç per haver aconseguit aquest meravellós finançament que diuen que ens espera. També puc entendre que CIU no el recolzi en aplicació de la seva política d'oposició, el no perquè si. El que no entenc és com ERC no ha exigit més en aquest aspecte; una bona xifra per exemple.

Per mi no és un gran dia, perquè no considero que s'hagi fet cap pas endavant. Només s'ha complert una simple formalitat; ara bé, tampoc calia, Zapatero ja ens tenia acostumats a incomplir les seves promeses.

Segur que contiunarà...

Tal dia com avui...

... de fa 40 anys, s'inaugurava la nostra estimada autopista de pagament (i encara seguim pagant!). Pel que es veu, no hi ha cap intenció de suprimir un peatge que està més que amortitzat (em sembla que després de 40 anys, el tram Barcelona-Mataró ja està més que pagat).

Mentrestant, els ciutadans i usuaris, continuem discutint quina solució volem: que desaparegui la N-II, que la C-32 sigui gratuïta, que canvïn el traçat de l'actual N-II, etc. En fi, que només ens posem d'acord en reivindicar unes infraestructures adequades als impostos que paguem.

Nit de Sant Joan!

Qüestió de límits

Aquests darrers dies hem vist com el Real Madrid, amb Florentino al capdavant, està inflant el mercat futbolístic. I per això, em faig algunes preguntes.

• Es pot permetre que un equip de futbol es gasti 160 milions d'euros per fitxar a només 2 jugadors?

• Per què Florentino s'alegra d'haver sigut el que ha pagat més per un jugador?

• Per què ens amenaça que encara li queden 150 milions d'euros més?

• Per què em semblen unes xifres desorbitades?

• Per què trobo que és immoral gastar aquests diners per un fitxatge quan es poden fer moltes altres coses i més profitoses per a la humanitat?

• Per què veig a venir que d'aquí uns anys el Real Madrid rebrà un altre favor tipus pelotazo?

Per tot això i moltes altres coses, els diners i el futbol haurien de tenir un límit. És insultant gastar-se aquestes quantitats de diners per fitxar jugadors de futbol quan el món està com està. Menys diners i més jugar a futbol!

Un dia de reflexió...

Demà anem a votar, i avui és el dia de reflexió. Jo he reflexionat i molt. He estat analitzantla campanya que han fet els partits polítics, i m'he adonat que la immensa majoria s'ha dedicat a atacar-se de la manera més cruel que han trobat. Han tingut feina a criticar-se més que no pas a endinsar-se en el tema: Europa. He sentit molt poques propostes en clau europea, i això no m'ha agradat.

Analitzem una mica la campanya a Catalunya:

PSC (Maria Badia):
La seva campanya ha estat enfocada a la participació (com venen fent últimament), al vot de la por: "No votar té conseqüències", "Ens trauran de la crisi els que ens hi van ficar?" etc. Durant la campanya s'han dedicat a barallar-se amb el PP.

http://www.youtube.com/watch?v=imTSnNPhCLc

-PP (Alejo Vidal-Quadras):
La campanya ha estat basada en la crítica constant al socialistes (fins i tot ratllant la mala educació i faltant el respecte). Només parlen de "soluciones" però, quines solucions? Ja saben que la crisi és global i que no només afecta Espanya?

http://www.youtube.com/watch?v=8BsoaWmMOnE

-CIU (Ramon Tremosa):
S'ha apuntat al "carro". Ha intentat fer una campanya agressiva i ha aprofitat per criticar el govern de la Generalitat.

http://www.youtube.com/watch?v=-nLE63EfLDY

-ERC (Oriol Junqueras):
És dels pocs candidats que hem vist apostar per una Europa diferent on Catalunya (i els països catalans) defensi el seu espai. Ha fet propostes en clau europea.

http://www.youtube.com/watch?v=jB2W085zL_E

-ICV (Raül Romeva):
És el polític que ha fet una campanya europea de cap a peus (potser sigui degut a la seva experiència a Brussel·les). Sap de què va això del parlament europeu ja que està molt preparat. Ha fet bones propostes per una Catalunya europea.

http://www.youtube.com/watch?v=XN5hsdQdjTM

Després d'aquest breu anàlisi, només us dic que demà aneu a votar (si, a les europees també), perquè encara que no us ho sembli, allà s'hi decideixen moltes coses que ens afecten. I ara perquè rieu una mica:


http://www.youtube.com/watch?v=FsG1UQJV6GM

Ja falta poc!

Fa dies que no escric res. Estic en un sprint final, com una carrera de 100 metres llisos, que dura poc però és molt intensa. Doncs això, em queda poc més d'una setmana per tenir temps per inspirar-me, temps per perdre, temps per fer el que vulgui!

Fins aviat!

Cabrils, l'ànima d'un poble

Dissabte es va estrenar el documental Cabrils, l'ànima d'un poble, un audiovisual de qualitat on diversos ciutadans de Cabrils han explicat els records del poble. És molt important recuperar la memòria dels nostres avantpassats (sovint oblidada, ja sigui pel pas del temps o per les circumstàncies polítiques del moment).

L'altre dia, veient el documental, vaig agraïr molt als meus pares que es traslladessin a Cabrils fa 29 anys, ja que així he pogut néixer, créixer i viure en una fantàstica població del Maresme amb una mica de tot, natura, vistes fantàstiques, costums i tradició, paratges maravellosos, tranquilitat, amistats.

Per als que no heu pogut veure el documental, aquí en teniu una mostra, però us recomano que el compreu, val molt la pena, de veritat.

Sant Jordi ha de ser així

Són moltes les persones que reclamen que la diada de St. Jordi sigui dia festiu a Catalunya. Jo no hi estic d'acord. El 23 d'abril funciona tal com està: és un dia de carrers plens, de gent passejant, de colors de roses (olor no perquè ja no en fan), de lletres dels llibres, de somriures. Si aquest dia fós festiu, seria un cap de setmana llarg, com passa amb el pont de l'1 de maig o amb la diada de l'11 de setembre.

Si hagués de convidar una persona estrangera a venir al nostre país i només pogués venir un dia, li recomanaria que vingués per la diada de St. Jordi. Es pot dir que és un dels millors dies de l'any. Les hores de feina passen més de pressa que de costum per l'ànsia de sortir al carrer i gaudir d'un dia diferent.

Remodelant el piset...

Avui s'ha confirmat la notícia: Zapatero remodela el govern com si es tractés de canviar la decoració del piset. Ja hem viscut alguns canvis anteriors, però tinc la sensació que aquest és diferent, sobretot pels noms que han ascendit (i molt, com Elena Salgado que passa al capdavant de l'àrea econòmica i per tant assoleix una vicepresidència, o Manuel Chaves, que passa a encarregar-se de les relacions autonòmiques i també assoleix una altra vicepresidència, aquesta de nova creació). Aquests canvis, són els que s'havien filtrat a la premsa des de fa uns dies, però la remodelació té un abast més gran. Han aparegut els noms de Trinidad Jiménez al capdavant de sanitat i polítiques socials, José Blanco a Foment, Ángel Gabilondo a educació, i Ángeles González-Sinde al capdavant de cultura.

Tinc la sensació que Zapatero ha volgut contrarestar les constants crítiques del PP amb un cop d'efecte amb aquesta incorporació del bloc dur del PSOE al govern. Ara hem d'esperar. Esperar a veure si obtenim un bon acord de finançament amb la nova ministra (que sincerament ho veig difícil....) i esperar a veure si realment aquests canvis serviran per alguna cosa més que per adjudicar uns sous vitalicis.

Els manaires

Tots hem vist les imatges dels presidents citats a la cimera del G-20 de Londres (tot i que en realitat són 21). La foto oficial està composta per 19 presidents masculins, i 2 presidentes (Alemanya i Argentina), a més de la reina d'Anglaterra. Però qui són realment?

El G-20 va néixer el 1999, i està format pels 8 països més industrialitzats (Alemanya, Canadà, Estats Units, França, Itàlia, Japó, Regne Unit i Rússia), 11 països amb les principals economies emergents (Aràbia Saudita, Argentina, Austràlia, Brasil, Índia, Indonèsia, Mèxic, República de Corea, Sudàfrica, Turquia, i Xina) i un representant de la Unió Europea que hi participa com a bloc. A més, en les dues últimes cimeres, també hi han participat Espanya i Països Baixos.

El G-20 és un fòrum de cooperació i consultes entre els diferents països en temes relacionats amb el sistema financer mundial, com per exemple la búsqueda de maneres de mantenir l'estabilitat financera internacional, etc. Per dir-ho en altres paraules, el que fan és organitzar-se per continuar mantenint la seva hegemonia econòmica mundial, és a dir, per fer i desfer a la seva manera. Avui es debatien les mesures proposades per l'eix anglosaxó i per l'eix franco-alemany. El primer apostava per una major despesa pública, mentre que el segon optava per un major control sobre els gerents i els mercats financers.

Per moltes cimeres que es facin, el G-20 continurà "manipulant" els fils a la seva manera tal i com ha fet sempre. El poder és el poder, i els diners són els diners. Un manaire és el que té poder i diners, i mentre aquests manaires continuin dirigint a tots els països per igual, les coses aniran com fins ara. No es poden aplicar les mateixes solucions a uns països plenament industrialitzats que als països en procés d'industrialització. No podem aplicar les mateixes mesures a Brasil que a Alemanya.

Les mentides de l'Església i altres coses...

Aquesta setmana m'han aclaparat l'allau de notícies (sobretot perquè hi ha dies en què no passa res prou destacat perquè els mitjans se'n facin ressò). Primer per les desafortunades paraules del Papa Benet XVI. No és la primera vegada que sento com l'Església diu que el preservatiu no s'ha d'utilitzar (que ja és gros!), però que digui que no és un bon mètode per prevenir la SIDA (quan està comprovat que és l'únic que garanteix la prevenció de malalties en un 99'9% dels casos), i que a sobre ho digui a l'Àfrica (el continent més castigat per aquesta malaltia), ja em sembla excessiu. No hi ha dret que es jugui amb la vida de tants milions de persones!

Una altra de les notícies que està en boca de tothom (i que estic segura que portarà cua), és la desmesurada actuació dels Mossos d'Esquadra tant en el desallotjament d'estudiants antibolonya del rectorat de la UB, com en les manifestacions "pacífiques" posteriors. És cert que no es pot anomenar de pacífiques unes manifestacions on al capdavant s'apunta als mossos amb els pals d'unes banderes, però encara és més cert que no es pot fer una càrrega com la que es va viure dimecres al vespre al centre de Barcelona. No es pot pegar amb les porres indiscriminadament, i molt menys a periodistes correctament identificats. Aquests fets m'han recordat les imatges de la repressió franquista, i això no pot ser.

I ara què?

Doncs aquesta és la pregunta que es deuen haver fet moltes persones després de veure els ajustats resultats de les eleccions a Euskadi. Però jo me n'he fet algunes més, com .... Per què el PSE (i el PSOE) volen la presidència basca a qualsevol preu (fins i tot a través d'un pacte amb el PP)? Per fi veurà la gent que PP i PSOE no són tant diferents? Suportarem la reacció d'ETA després del pacte PP-PSOE? Quina factura passarà el PP al PSOE a canvi de donar-li suport per tal que Patxi López esdevingui Lehendakari? Tindrà aquest pacte conseqüències en la política en general? Es crearà un precedent?

Quan el vent fa vent

El vent del cap de setmana passat ha estat devastador, sobretot a la comarca del Baix Llobregat. Tots sentim la mort dels 4 nens del Club de Béisbol de Sant Boi, però, i segons la meva opinió, aquesta qüestió no s'ha tractat gaire bé. En primer lloc, trobo d'actitud sensacionalista el fet que, certs mitjans de comunicació (concretament de premsa escrita), publiquessin la fotografia d'aquests nens. Tampoc és una actitud gaire favorable la contínua insistència de l'oposició en el tema de la prevenció i la feina de Protecció Civil. Tampoc crec que ajudi gaire a les famílies dels nens el fet que es parli de l'ensorrament del túnel de bateig per les condicions de la instal·lació. Quan passa una desgràcia d'aquestes característiques, s'han de buscar responsabilitats, sempre que n'hi hagi. Però tampoc cal rebuscar més del necessari. El vent va fer més vent del que estem acostumats.

Obama, el salvador

Aquests dies no es parla de res més que de la presa de possessió del nou President dels Estats Units d'Amèrica, Barack Obama. Avui, cap allà les 18 hores (hora catalana, les 12 hora de Washington DC), es produirà aquest fet tant esperat per a moltes persones. Tots esperem molt d'ell. Que solucioni la crisi. Que acabi amb la guerra d'Iraq. Que arregli les relacions exteriors del seu país. Que salvi la indústria. En fi, que arregli el món. No hauríem de posar tantes esperances en una persona. Obama no és el salvador de la humanitat, serà el President d'Estats Units, i actuarà com a tal. No serà un Bush III (això és difícl!), però desenganyem-nos, farà coses que no seran del nostre gust, com tampoc podrà acabar amb totes les desgràcies del món. El que no li podem negar, però, és el que ja ha aconseguit, ser el primer president negre d'un país on, no fa gaire temps, els negres no tenien cap dret. Tampoc se li pot negar l'excel·lent campanya que ha fet. Per als que ens agrada el tema, portar a terme una campanya a la presidència com la d'Obama és un somni. És com per un jugador de bàsquet jugar a la NBA, o com per un actor guanyar un Òscar (o fent país un Gaudí).

Good luck, Mr Obama!

La crisi ninja

Últimament us estic parlant bastant d'economia i de crisi, però aquest article és diferent, és necessari. Us vull parlar de Leopoldo Abadía. Aquest professor de l'IESE és el creador de La crisis ninja. Per als que no heu llegit el seu text (es pot descarregar on-line a http://leopoldoabadia.blogspot.com), el concepte ninja correspon a aquelles persones que són no income, no job, no assets (o sigui, persones sense ingressos fixes, sense treball fixe, sense propietats). Abadía explica molt bé, i sobretot, de manera molt senzilla, com s'ha originat la crisi, per què, quins efectes ha generat,... És a dir, tot el que porten explicant-nos des de fa mesos els experts en economia i que no han aconseguit que entenguem. I és que hi ha una diferència, que l'autor parla clar.

Crisi, segur?

No sé si sou gaire nadalencs, però qui més qui menys ha sortit a fer alguna compra aquest nadal. Doncs suposo que haureu pogut comprovar (com ho he fet jo) que semblava que per uns dies la crisi havia desaparegut. Gent per tot arreu, entrant i sortint de les botigues, aparcaments completament saturats, prestatges de supermercats buits, pollastres per encàrrec, joguines esgotades, vises traient fum, ...

Doncs bé, després d'aquesta eufòria nadalenca, sembla que les coses tornen a la normalitat. Tot i tothom torna al seu lloc, reapareixen joguines, pollastres i aliments, desem els adorns de nadal, tornem a la feina (o en búsqueda de), tornem a la nostra vida de sempre, fins l'any que ve. Els diaris ja no ens parlen dels menús de nadal, ni de les previsions de les despeses nadalenques, sinó que ens parlen de conflictes i morts, de tancaments d'empreses, de la velocitat -80, del gas, de les rebaixes, i del fred i la neu, això sobretot. Que no falti la informació meteorològica. Calleu que fan el temps!

Disculpeu-me

És veritat: no tinc perdó. Porto més d'un mes sense escriure res! Però si ni tan sols us he desitjat bon any! Bé, us ho dic ara: Bon any 2009, desitjo que els vostres somnis es facin realitat.

Entrant en matèria, la veritat és que tinc algunes coses per actualitzar. Tinc nous temes per comentar, així que en els pròxims dies aniré publicant diferents articles.

Us recomano que de tant en tant aneu seguint el bloc de la Rosa i els seus amics que estan d'aventures per Argentina (http://9mesesdeverano.blogspot.com).