Cames ajudeu-me!

Què us ha semblat l'actuació d'Esperanza Aguirre en la fuguida de Bombai? Jo ja us dic que a mi no em sembla gens bé. La presidenta de la Comunitat de Madrid estava de viatge oficial a la Índia, i va retornar sola cap a Madrid, deixant allà els altres membres de la delegació que l'havien acompanyat. Al contrari que Ignasi Guardans, que com a membre de la delegació europea no ha abandonat el país fins que els seus companys de viatge no tinguessin asseguart el seu retorn. Això si, Aguirre va tenir el valor (diuen alguns), jo dic la barra, de sortir a explicar les seves aventures. Va explicar que anava descalça i que havia trepitjat sang. Tot això amb uns mitjons i unes sabates de taló.

Tot plegat vergonyós!

Salvador

Qui va ser Salvador Puig Antich?

Va ser un anarquista molt actiu durant la dècada dels anys 60 i a principis dels anys 70. Durant els seus estudis nocturns de batxillerat a l'Institut Maragall va fer amistat amb Xavier Garriga i els germans Oriol i Ignasi Solé Sugranyes, on es va iniciar en la militància de la Comissió d'Estudiants de l'institut. La seva ideologia va evolucionar cap al moviment anarquista, i un cop va ser llicenciat en ciències econòmiques va entrar a formar part del MIL (Movimiento Ibérico de Liberación). Les accions del grup es resumien, pràcticament, a l'atracament de bancs, i els seus botins es destinaven a finançar les publicacions de l'organització (Revista CIA i editorial Mayo 37), i a ajudar els obrers en la seva lluita. Els integrants del MIL vivien en la clandestinitat a cavall d'Espanya i el sud de França.

El març de 1973, la policia va crear una unitat especial per desarticular la banda, i l'estiu d'aquell mateix any, el MIL es va autodissoldre com a conseqüència del descontent de la majoria dels seus membres. Tot i això, alguns van decidir continuar amb les accions, entre ells Puig Antich. El setembre de 1973 es va produir el seu últim atracament, ja que la Guàrdia Civil va detenir a alguns integrants de la banda. Arrel d'això, es van produir un seguit d'interrogatoris i tortures que van fer cedir a Santi Soler i confessar les cites clandestines. El 25 de setembre, i fent servir Soler d'asquer, la policia va detenir a Xavier Garriga i a Salvador Puig Antich. Durant la detenció, Puig Antich es resistia al cops que la policia li donava. Van entrar en un portal del carrer Girona on hi va haver un seguit de trets, arran dels que Puig Antich va quedar mal ferit i un policia va morir.

Puig Antich va ser empresonat i condemnat a mort per un tribunal militar per ser acusat de la mort del policia (fet no provat). Tot i la movilització del seu advocat per aconseguir un indult, aquest no es va produir. Finalment, el 2 de març de 1974, Salvador Puig Antich va ser executat per garrot vil a la presó Model de Barcelona.

Què va passar?

Salvador Puig Antich va rebre les conseqüències directes de la mort del general Carrero Blanco per part d'ETA. El govern de Franco havia d'exercir un cop de força i demostrar que el règim no estava en decadència, fet que també queda demostrat amb els últims afusellaments del setembre de 1975. Tot i que no podem afirmar què hauria passat si... potser sense la mort de Carrero Blanco no s'hauria executat a Puig Antich ni a Heinz Ches. La seva mort clamava venjança pels franquistes, i un acusat de la mort d'un policia era la diana ideal (tot i que al judici de Puig Antich no es van admetre certs testimonis, com per exemple el metge que va atendre al policia i a Puig Antich). És per situacions com aquestes que no podem oblidar què va passar durant la Guerra Civil i durant el franquisme. No hem d'oblidar com alguns ens diuen. Algú va dir que "un poble que oblida la seva història està condemnat a repetir-la", i és ben cert.

Això no ha de ser normal

Avui he tingut una sensació estranya en escoltar el testimoni d'algunes persones que van ser aturades pels Mossos d'Esquadra en el control d'alcoholèmia que van fer diumenge al matí a l'entrada de Barcelona (a l'alçada de Montcada). Tres personatges han sortit davant les càmeres de TV3 de manera voluntària per explicar el seu testimoni.

http://www.tv3.cat/videos/831899

Ja ho veieu. Això no hauria de ser normal. Aquestes persones no haurien de pensar així. A mi em generen un sentiment de por. Por de trobar-los a la carretera havent donat 0'6 mg/l d'aire, perquè aquesta vegada els han aturat, però no serà així cada cap de setmana. Qui no conex algú que hagi perdut la vida en un accident de trànsit? En totes les morts no hi intervé l'alcohol, però si en excessius casos. No pot ser que gent irresponsable com aquesta se n'orgulleixin de la seva actitud.

El Yes we can: una realitat

Doncs si, yes we can és el que ha aconseguit el President (ara ja si) Obama. Ell ha estat escollit per ser el primer president negre d'Estats Units. Desde que va anunciar la seva campanya presidencial el febrer de 2007, el Senador d'Ilinois ha fet referència a posar fi a la guerra d'Iraq (possiblement el 2010), a un augment de la independència energètica, i a la prestació d'assistència sanitària universal com a principals prioritats. Aquí sorgeix el seu repte: creure de debó en el seu change que ha anat pregonant al llarg d'aquest temps.

El fet que els americans hagin escollit a Obama i no a McCain com a president del seu país, ens afecta a tots; i és que, ho volguem o no, la política d'Estats Units condiciona les polítiques d'arreu del món. És per això que a la majoria ens ha agradat que hagin escollit a Obama, perquè també esperem aquest canvi d'actitud, i sobretot, perquè perdrem de vista a Bush.

Congratulations Barack Obama!

La voluntat

Si una cosa queda clara és que les coses es fan si hi ha voluntat. Si tots plegats tinguéssim la voluntat d'acabar amb la fam al món, creieu-me que ho aconseguiriem. Segons diu Olivier Longué (director general d'Acció Contra la Fam), amb només 3.000 milions d'Euros es podria acabar amb la malnutrició a tot el món.

Què són 3.000 milions d'Euros? A primer cop d'ull sembla molt, però no ho és tant si ens fixem en altres dades. Aquests darrers dies hem sentit a parlar del famós pla de rescat del sistema financer i bancari de la UE, que constarà de 1'7 bilions d'Euros (val a dir que aquest pla i la seva elevada xifra han estat recolzats pels 27 caps d'Estat i de Govern membres de la Unió). Doncs bé, segons aquestes xifres, acabar amb la fam només suposaria poc més del 0'1% del pla de rescat europeu. Si ens fixem amb les elevades despeses en armament que fan els països, les xifres també parlen per si soles. L'Estat espanyol té una previsió d'invertir 18.000 milions d'Euros en armament durant el periode 2002-2021. L'any 2007, la despesa armamentística dels Estats Units va representar el 48% del total de la despesa mundial (es calcula que, al ritme actual, només les despeses per la guerra d'Iraq fins al 2016, suposarien 2.267 bilions de Dòlars). I més dades que podriem dir sobre Xina, Índia, Corea,...

Però no només em preocupa la despesa militar i en armament, sinó tots aquells diners que gastem en coses que al cap i a la fi ens podriem estalviar, com per exemple el presupost per a la casa reial espanyola. Per al 2009 s'ha dotat la partida de 8'90 milions d'Euros, augmentant-lo un 2'7% més que aquest any. I podríem seguir amb més xifres, però em sembla que ja ha quedat prou clar que mentre els nostres governants ens van dient que no hi ha diners perquè, almenys, tota la població del món pugui menjar i tenir unes condicions de vida saludables, o perquè hi hagi més despesa en serveis (sobretot ara que estem immersos en una crisi global), ells van elaborant pressupostos desmesurats. Està clar que les coses depenen de la voluntat.

Crisi, crisi, i més crisi

Aquests darrers mesos hem sentit la paraula CRISI més vegades que en tota la nostra vida. I si, és veritat, estem immersos en una crisi econòmica a nivell global. Però quan la gent s'esvera amb la crisi, jo sempre dic que l'evolució de l'economia no és una línia recta, sinó que fa forma de serralada, amb alts i baixos. El que té de particular la situació actual és el fet que aquesta crisi financera ens engloba a tots, és internacional. Quan un banc nordamericà o una asseguradora britànica està en fallida, ens afecta a tots. I és que així ho hem volgut, és el que té la globalització, que ens internacionalitza per allò bo però també per allò no tant bo.

Aquesta crisi havia d'arribar un dia o un altre. No es pot viure amb l'enlluernament del guany constant, com tampoc es pot basar el creixement de l'economia en uns reduïts sectors (com ha estat fent Espanya amb el sector constructor/immobiliari), perquè quan aquest falla, falla tot i fallem tots. Al final, la bombolla immobiliària ha explotat. El preu dels pisos i cases comença a baixar després de molts anys d'augmentar descontroladament.

En fi, que estem en crisi. Però al món hi segeuiexen passant més coses. Ja començo a estar una mica cansada de que la paraula crisi inundi les notícies. Tots sabem que en economia les expectatives són fonamentals, i encara que en aquests moments no siguin gaire bones, no hem de contribuïr a enfonsar-les encara més.

De "I have a dream" a "yes we can"

Des que el 28 d'agost de 1963 Martin Luther King va pronunciar el seu discurs a Washington, "I have a dream" s'ha convertit en una de les frases més conegudes del Moviment Americà pels Drets Civils. El que no vaig saber fins ahir, gràcies al 30 minuts de TV3, és que Fannie Lou Hamer també va lluitar pels Drets Civils d'Amèrica. Aquesta descendent d'esclaus que treballava en plantacions de cotó es va convertir en una de les principals activistes pels drets humans dels negres. Tot i que va quedar eclipsada per Luther King, Fannie va esdevenir una líder en la lluita per les llibertats dels negres.

Avui, 40 anys després d'aquell moviment, ha aparegut Barack Obama. Ha aconseguit desbancar a Hillary Clinton en la carrera a la Casa Blanca (cosa gens fàcil). Un dels seus millors encerts ha estat la seva campanya electoral. A tot el món hem vist el "we can believe in change" i el famós "yes we can" , que juntament amb el color de pell d'Obama i el seu gran suport mediàtic el poden portar a la cadira des d'on es dirigeix el món.

Vistos aquests resultats, ja es pot dir que les lluites dels anys 60 pels Drets Civils han donat el seu fruit. Però encara falta veure qui serà el nou president dels Estats Units. El pròxim 4 de novembre sabrem si han pogut.

L'autèntica Lliga Catalana

La Lliga Catalana de bàsquet és autèntica. Els equips que hi participen juguen de veritat, i es prenen la competició com una més, com hauria de ser. No té ni punt de comparació amb la de futbol, on els equips hi envien els jugadors suplents i els del filial. No s'ha de desmerèixer un títol més que suma en el palmarès dels equips.

Un any més, el DKV Joventut, la Penya, s'ha proclamat campiona de la Lliga Nacional de Bàsquet en vèncer el Regal FC Barcelona per 83-95 en un bon partit de bàsquet. Tot i tenir 3 baixes, la Penya ha sabut jugar el seu millor bàsquet que ha fet anar a remolc al Barça durant tot el partit.

Felicitats Penya! Ja en tenim una altra!

Oh, Berlín!

Doncs si, ja he tornat de Berlín, i m'ha encantat. És una ciutat de contrastos i amb molts impactes, com per exemple els cotxes de la policia davant de botigues jueves, sinagogues o fins i tot el museu jueu. No és un tòpic, però el mur de Berlín és impactant, i sobretot si pensem que només fa 19 anys que és a terra. És molt sorprenent el model de ciutat que representa, ja que hi viuen uns 3'5 milions de persones però no és gens agobiant. És una ciutat molt espaiosa, amb avingudes amples i amb molts jardins, parcs i fins i tot hi ha un bosc al centre de la ciutat! Això és impensable a casa nostra, ja hi hauriem posat el màxim nombre de pisos possible. Berlín està plena de terrasses al carrer, amb mantes pel fred en cada cadira. He trobat una ciutat molt preparada, moderna però amb el seu punt vell (i bell!).

Ara bé, parlant amb una noia catalana que em vaig trobar a l'avió, vaig descobrir la part dolenta que tota ciutat té. Hi ha grans problemes d'integració de la població provinent de Turquia. A Alemanya no existeix el sistema sanitrai gratuït per a tothom; es paguen 10 € el trimestre per poder ser atès en un hospital, fins i tot anant d'urgències (si no ho has pagat, no t'atenen). Tampoc existeix el salari mínim interprofessional, i hi ha persones que malviuen amb menys de 400 € al mes (problema generalitzat a gran part de països europeus, aquí també). Però el que em va sorprendre més del que ens va explicar la Victòria, és que la gent és molt desconfiada. Si el veí fa soroll, truquen a la policia. Si hi ha un desconegut que entra al portal, truquen a la policia. Si el veí s'ha comprat un cotxe, truquen a la policia, etc, etc, etc. Això és fruit de la por, i amb por ja sabem que no es viu bé.

Sovint ens queixem de la manera com vivim a casa nostra, però el fet de conèixer altres països et permet apreciar més el que tens. Nosaltres tenim coses molt valuoses: el sol, l'hospitalitat, el menjar, el mar i la muntanya, el fred i la calor, la gent,... Són aspectes de la nostra vida quotidiana que els tenim tant interioritzats que només els trobem a faltar quen no els gaudim. La Victòria s'enyorava, i és que Catalunya és única!

Feliç 11 de setembre!

Aprofito per felicitar a tots els catalans i catalanes per l'11 de setembre. Hem de celebrar la nostra diada nacional perquè ningú s'oblidi de nosaltres i de com n'estem d'orgullosos de formar part d'aquest país.

Visca Catalunya!

ll*ll

Tancat per vacances!

Si, si! Acabo d'iniciar el bloc i ja me'n vag de vacances. Torno aviat. El dia 17 ja seré aquí, i ja us podré explicar com de bé m'ho he passat a Berlín.

Fins a la tornada!

Curiositats

Al llarg de la vida d'aquest bloc, aniré penjant articles sobre algunes curiositats. Així doncs, aquí van les primeres:

Hi ha molts estudis que ens expliquen curiositats de la vida. Per exemple, hi ha un estudi que diu que una persona adulta riu una mitjana de 15 vegades al dia. Aquest no és el cas dels infants, que riuen més de 20 vegades del que ho fa un adult, és a dir, unes 300 vegades al dia.

Hi ha un altre fet provat, que un ésser humà és incapaç de llepar-se el colze. No cal que ho proveu (el 80% de les persones que ho llegeixen ho intenten, i ja us dic jo que és impossible). Ara bé, l'anglès Stephen Taylor és la persona que té la llengua més llarga del món, i amb 9,5 centímetres de llengua deu arribar a llepar-se el colze sense cap problema.



Així doncs, ens hem de marcar un repte: riure més!