Oh, Berlín!

Doncs si, ja he tornat de Berlín, i m'ha encantat. És una ciutat de contrastos i amb molts impactes, com per exemple els cotxes de la policia davant de botigues jueves, sinagogues o fins i tot el museu jueu. No és un tòpic, però el mur de Berlín és impactant, i sobretot si pensem que només fa 19 anys que és a terra. És molt sorprenent el model de ciutat que representa, ja que hi viuen uns 3'5 milions de persones però no és gens agobiant. És una ciutat molt espaiosa, amb avingudes amples i amb molts jardins, parcs i fins i tot hi ha un bosc al centre de la ciutat! Això és impensable a casa nostra, ja hi hauriem posat el màxim nombre de pisos possible. Berlín està plena de terrasses al carrer, amb mantes pel fred en cada cadira. He trobat una ciutat molt preparada, moderna però amb el seu punt vell (i bell!).

Ara bé, parlant amb una noia catalana que em vaig trobar a l'avió, vaig descobrir la part dolenta que tota ciutat té. Hi ha grans problemes d'integració de la població provinent de Turquia. A Alemanya no existeix el sistema sanitrai gratuït per a tothom; es paguen 10 € el trimestre per poder ser atès en un hospital, fins i tot anant d'urgències (si no ho has pagat, no t'atenen). Tampoc existeix el salari mínim interprofessional, i hi ha persones que malviuen amb menys de 400 € al mes (problema generalitzat a gran part de països europeus, aquí també). Però el que em va sorprendre més del que ens va explicar la Victòria, és que la gent és molt desconfiada. Si el veí fa soroll, truquen a la policia. Si hi ha un desconegut que entra al portal, truquen a la policia. Si el veí s'ha comprat un cotxe, truquen a la policia, etc, etc, etc. Això és fruit de la por, i amb por ja sabem que no es viu bé.

Sovint ens queixem de la manera com vivim a casa nostra, però el fet de conèixer altres països et permet apreciar més el que tens. Nosaltres tenim coses molt valuoses: el sol, l'hospitalitat, el menjar, el mar i la muntanya, el fred i la calor, la gent,... Són aspectes de la nostra vida quotidiana que els tenim tant interioritzats que només els trobem a faltar quen no els gaudim. La Victòria s'enyorava, i és que Catalunya és única!