Ara és l'hora d'estar alerta

Ahir, 10 de juliol de 2010, milers i milers de Catalans van sortir al carrer a dir NO. A dir que ja n'estem farts d'enganys i d'acatar les decisions imposades des de fora. NO estem disposats a més preses de pèl. NO volem seguir el camí que de mala fe ens marquen.

NO, NO i NO!

Alguns seguirant mentint sobre Catalunya i els catalans, però, sabeu què? Que ahir vam demostrar que ens és igual. Ens vam unir gent de totes les edats i procedències per dir que Catalunya és una nació, que Catalunya és una cultura, que Catalunya és progrés, que Catalunya és una manera de viure i d'entendre les coses que alguns no respecten. Ahir vam dir prou!


10 de juliol de 2010. Recordeu bé aquesta data perquè Catalunya ha tornat a fer història (mal que els pesi a alguns...). D'aquí a uns anys podrem dir que hi vam ser. Podrem explicar que vam impulsar alguna cosa gran.



VISCA CATALUNYA LLIURE!

Sempre un més

I ja sumem un altre any. Ja som al 2010, però de moment, encara pensem en el 2009. Un any que tothom recordarà per moltes coses. La crisi, els ERO's, les hipoteques i els bancs, els pisos en venda, les ajudes a la compra de cotxes, la modificació de l'impost de successions, etc. Per la febre de les xarxes socials: Facebook, Twiter, Fotolog, etc. Per la Grip A, si, aquella grip que ens havia de matar a tots... I per més coses encara: l'onada de corrupció dels càrrecs públics que ha esquitxat Espanya: Francisco Camps, espionatge al PP, Santa Coloma de Gramanet, però sobretot, el cas Millet. Això si que ens ha indignat de veritat a tots els catalans! Però ho contrarestem amb el sorgiment de les consultes populars per la independència; sha iniciat un moviment popular, un camí que caldrà que cuidem perquè no mori en l'intent.

Ara si, ara toca el moment de veritat (no me n'oblidava, no). Qui ha fet història aquest any? Doncs si, el BARÇA. I ho poso en majúscules! El Barça ha fet història, o més ben dit, ha passat a la història pel seu gest: 6 de 6! L'únic equip del món que ha guanyat totes les competicions que es poden guanyar. I com ho han fet? Doncs seguint la cultura de l'esforç que els ha inculcat l'home de l'any: PEP GUARDIOLA (si, també en majúscules, perquè s'ho mereix). Per fi algú ha demostrat que intel·ligància i futbol no estan renyits i es poden dona la mà. Pel bé de l'esport, només espero que Pep Guardiola hagi creat escola, i que els nens petits vulguin ser tan grans com ell i vagin oblidant-se de Cristianos o de Ronaldinhos...

Ara esperarem a veure què ens portarà el 2010. De moment ja en sabem algunes coses: pujada de preus dels serveis bàsics: llum, aigua, transports,... I pujada de l'IVA també! Una altra presidència espanyola a la UE, el canvi del calendari escolar, etc, etc, etc.

La felicitat és fer allò que desitges i desitjar allò que fas. No somiis la teva vida, viu els teus somnis. Feliç 2010!

La memòria perduda

Divendres va morir Jordi Solé Tura, un dels "pares" de la Constitució (si, allò que alguns agrairíem que es modifiqués però que sembla impossible...). Solé Tura va ser el símbol d'algunes coses que alguns admirem: de l'exili, de la ràdio Pirenaica, en fi, d'una lluita en temps difícils. Tots sabíem que Solé Tura patia Alzheimer. Per aquest motiu, el seu fill, l'Albert, li va dedicar un reportatge en forma autobiogràfica, Bucarest, la memòria perduda. El documenl detalla la vida del seu pare amb entrevistes, documents, narracions, etc.

Encara em continua sorprenent com no s'homenatja a persones que han fet tant per tots nosaltres. Potser les institucions han perdut la memòria (la que els convé)? En aquesta ocasió han fet tard (com en tants altres casos), només fa dos anys que la Generalitat de Catalunya li va entregar la Creu de Sant Jordi.... M'estalvio el comentaris. Sort que hi ha ciutadans que encara no volem perdre la memòria.

Resistirem!

He estat quasi 2 mesos sense escriure'us res. No estic pas enfadada amb vosaltres, però el meu nivell d'indignació general és gran. Ja fa un parell de setmanes de l'escàndol de Santa Coloma de Gramanet. Ja fa més de 2 mesos que els euros del cas millet es van reproduïnt com bolets. Mentre la societat dirigent catalana es dedica a omplir-se les butxaques, els treballadors anem drets al tren (i com sardines!), fem més hores que un rellotge, ens portem la carmanyola per dinar, dormim poc, anem cansats, etc, etc, etc, i a sobre, som feliços! La gent normal que algún dia voldria no patir pels diners comprem un número de loteria per nadal i el passem per la panxa d'alguna embarassada tot esperant tenir sort. Mentre posem el despertador a les 6 del matí, anem a dormir contents pensant tot allò que faríem amb el premi de la loteria. Què deuen pensar Millet i companyia quan se'n van a dormir? Potser repassen els comptes, o potser no (amb tot el que desbanquen no tindrien temps de dormir...).

Millet, el de les mans llargues

No hi ha dia que passi que no aparegui un nou capítol del culebró Palau de la Música. Primer ens diuen que es fa un escorcoll al Palau perquè hi ha "certes" irregularitats en els comptes. A partir d'aquí, el degoteig d'informacions ha sigut constant, sobretot aquest mes de setembre. Vam començar parlant d'uns 3 milions d'Euros de desfalc, i ara ja estem parlant de 12 milions. Però el rebombori noticiari s'ha produït sobretot a partir de la carta de confessió de Millet, el de les mans llargues, (no hem d'oblidar que aquesta confessió es produeix 2 mesos després del sorgiment de la notícia). En aquesta carta, Millet, el de les mans llargues, s'inculpa dels fets, alhora que aprofita per escampar una mica de "merda" sobre els altres (exceptuant la seva família, tot i que són membres de la junta del Palau). Un altre dia ens assebentem del passat de Millet, el de les mans llargues, per cert, una mica tèrbol i dretós. En un altre capítol, ens expliquen que les diferents administracions catalanes amb relacions amb el Palau (Generalitat de Catalunya i Ajuntament de Barcelona) podrien estar al corrent d'aquestes irregularitats econòmiques. També hem sabut que una de les auditories (poc eficents totes, la veritat) la va dur a terme la parella de la filla de l'administrador del Palau (aquesta amb càrrecs dins el Palau, també).

Després d'aquest repàs molt ràpid i superficial, jo dubto que Millet, el de les mans llargues, acabi ingressant a presó. De moment ha tornat 1'8 milions que tenia guardadets a la caixa forta de casa seva. Ha fet una confessió, i a més, ha embolicat una mica més la troca (per si ja no ho estava prou). Per tot això, i sabent l'edat de Millet, el de les mans llargues, i sabent com funciona la justícia en aquest país, el lladre del Palau no anirà a la presó. Jo tenia un professor que ens deia que si havíem de robar, que no robéssim un xoriço, que ens posarien a la presó, que era millor robar un banc. Millet, el de les mans llargues, no sé si també s'haurà atrevit a robar als bancs, però el que si que ha fet ha estat robar a tots els ciutadans d'aquest país. Diuen que "hacienda somos todos", però només paguen alguns. Hi ha comptes que els funcionaris d'Hisenda tenen prohibits d'investigar, com els dels alts càrrecs polítics, personatges influents, famosos, etc. Si aquests paguéssin pel que tenen, la resta no hauríem de pagar pel que no tenim, i l'economia del país potser funcionaria de manera més eficient. La justícia és igual per tothom? Desgraciadament no és així.

Hi havia una vegada...

...un bloc de pisos situat al Carrer Espa Nº 51 on hi vivien 17 veïns. Cada veí tenia adjudicada una planta de l'edifici. Les desavinences a la comunitat eren freqüents. Hi havia certs veïns que no eren ben rebuts, com l'Euska, que vivia a la quarta planta, o la Cata, que vivia al primer pis, ja que tenien una història familiar molt complexa, i a més, parlaven llengües diferents.

Molts dels problemes de la convivència venien pel repartiment del fons comú de la comunitat, ja que hi havia veïns que pagaven més quantitat de diners dels que rebien, i n'hi havia que rebien molt més a canvi de la misèria que pagaven. L'Euska i la Cata sovint s'ajudaven mútuament amb els seus problemes amb els veïns, però no amb el tema econòmic, ja que l'Euska va saber imposar les seves pròpies normes.

Un bon dia, la Cata ja en va tenir prou, i va voler reclamar el que li pertocava. Durant molts anys havia patit la falta de diners: li faltaven treballadors, s'havia de reformar la instal·lació elèctrica, i canviar el mobiliari (la família havia augmentat). Això va portar un seguit de discussions entre el president de la comunitat (que vivia al pis Mad, situat al número 8) i els caps de família de la Cata.

Avui en dia encara no s'ha solucionat l'assumpte, i això ha creat desavinences entre els veïns; hi ha moltes xafarderies, i es diuen disbarats de la Cata, com per exemple que han prohibit parlar castellà als membres de la seva família, que tenen un cap de família extremista per la banda esquerra, etc, etc, etc.

Ja us ho podeu imaginar, hi ha qui està condemnat a ser el dolent del conte només per defensar els seus drets com a veí. Hi ha familiars que veuen que això no va enlloc i que potser seria l'hora de començar de nou en un edifici propi. Aquesta idea no és ben rebuda per la resta de pisos, perquè poden portar el ritme de vida que porten gràcies al repartiment de diners que reben, però no fan el mínim esforç per fer sentir bé la Cata en la comunitat.

Feliç diada. Visca Catalunya lliure!

L'habitació de Verònica

Aquest post és per fer-vos una recomanació. Es tracta de que aneu al teatre a veure L'habitació de Verònica, un thriller en directe. Està protagonitzada per 4 actors: Lluís Soler, Mercè Montalà, Miquel Sitjar i Sílvia Marty. Tots ho fan molt i molt bé (especialment les noies, ja que, potser, tenen un paper més ampli). No us puc dir gaire cosa de la trama, simplement que parteix d'un matrimoni que troben una noia que s'assembla a la Verònica, una noia que havia estat tancada en una habitació durant anys.

No puc dir res més, s'ha d'anar a veure-la.