Les bogeries de l'IEC

Hi ha coses que no arribo a comprendre... Tot just ahir sortia la notícia que l'Institut d'Estudis Catalans ha decidit reduir els accents diacrítics de 150 a 14. Per mi això és del tot absurd i no té cap sentit, però el que encara em sembla més absurd del tot és el motiu: la dificultat dels alumnes per aprendre aquestes normatives lingüístiques. Per favor... Portem anys i anys aprenent-nos les normes de la llengua catalana (i d'altres) i no passa res. No tinc cap trauma per haver après a escriure bé el català (amb les fórmules matemàtiques si que recordo suors i patiments, però em sembla que ningú s'ha plantejat deixar d'ensenyar-les, oi?).

L'IEC ha decidit que ara només haurem de fer servir accent diacrític en els següents casos: bé/be, déu/deu, és/es, mà/ma, més/mes, món/mon, pèl/pel, què/que, sé/se, sí/si, són/son, té/te, ús/us, vós/vos.  M'agradaria saber el criteri que s'ha utilitzat per conservar aquests 14 i no uns altres. A més, també s'escriuran sense accent diacrític els compostos i derivats, com per exemple marededeu o rodamon. A part, també hi haurà altres normes que afectaran a les paraules amb guionet. Per exemple "ex-directora" passarà a ser "exdirectora" però si li afegim un sintagma haurem de fer-lo servir "ex-directora general".

Tornant als accents diacrítics, si vull escriure la frase "La meva dona li dóna un cafè molt mòlt al nostre nét més net" l'IEC diu que hauria de quedar així "La meva dona li dona un cafè molt molt al nostre net més net". O sigui, que de quatre accents diacrítics només en podria posar un... Horrible! Aquesta frase és més difícil de comprendre sense accents que amb accents! i ja no diem res de llegir-la en veu alta (sobretot la primera vegada, no hi ha qui s'aclari).

Senyors i senyores de l'IEC, no penso que sigui una bona opció aquesta nova norma. Entenc que les llengues han d'evolucionar i adaptar-se als nous temps, però és comença així i s'acaba acceptant les abreviatures. Total, si és perquè els alumnes no tinguin dificultats per aprendre, segur que també els és més fàcil poder escriure "ksa" per dir "casa" o "pq" per dir "perquè" o "ppi" per dir "principi".

Jo continuaré escrivint com fins ara, i seguiré utilitzant els accents diacrítics que vaig aprendre en el seu dia i que tampoc em van costar tant d'assimilar (altres coses em van costar més i després no m'han servit per a res). Avui en dia els alumnes tenen dificultats per aprendre moltes coses (no només els accents diacrítics), i és que tenim un problema amb el sistema educatiu actual. Potser en comptes de canviar aquestes normes lingüístiques s'hauria d'invertir esforç, temps i diners en millorar el sistema educatiu. Aquí ho deixo.

Visca els accents diacrítics!

A l'agost no tot són vacances

Hi ha persones que no tenen altre remei que agafar vacances a l'agost, perquè la seva empresa tanca la paradeta, perquè no tenen on deixar els nens, perquè són autònoms i no els surt a compte treballar, perquè són les festes del seu poble, perquè si i punt, ...

Tot i que hem evolucionat, que som molt moderns i tot això, quan arriba l'agost sembla que retrocedim als anys 60, quan l'agost era pràcticament inhàbil en tots els sentits (excepte als llocs turístics), i que a l'arribar l'1 d'agost, tothom havia de fer vacances. Som pocs als que no ens agrada massa fer vacances a l'agost (jo sóc més de juny, juliol o setembre, fins que m'ho pugui permetre) i ens quedem 4 fent la feina de tots els altres. No sé si és gaire bon negoci, però us asseguro que si sou viatgers ho disfruteu molt més: viatges més econòmics, més relaxats, sense aglomeracions.

Avui que la gran majoria ha viscut el seu últim divendres laboral, jo reivindico fer vacances fora "d'època", i anuncio que em queda tot el mes d'agost per tenir uns dies de descans. Ara que aquest any no em puc quiexar (i no ho faig), ja que m'he casat i he pogut gaudir de 15 dies de vanaces addicionals i un super viatge que el meu marit i jo recordarem tota la nostra vida: Austràlia i Nova Zelanda. El nostre viatge a la fi del món, uns indrets que no ens han decebut i que sinó fos per la gran distància que ens separa (i evidentment, el preu del bitllet d'avió) estariem disposats a visitar una altra vegada.

Bones vacances!

Prioritats?

Aquests darrers dies, els telenotícies han dedicat molts minuts a un tema, i les ràdios hi han dedicat moltes veus, i els diaris moltes línies, i tots n'hem parlat, de la mort de Johan Cruyff. Jo entenc perfectament que va ser una persona molt important, tant com a jugador i també com a entrenador del Barça. Potser sobretot com a entrenador. Vaig sentir un culé que deia que amb Johan Cruyff el Barça va començar a ser guanyador. Potser si, tot i que penso que entre la primera copa d'Europa i les que han vingut després han passat uns quants anys i diferents estils i models d'entrenar i jugar...

Avui he escoltat una notícia, un nou descobriment de l'investigador Joan Massagué. El meu gen científic no està gens desenvolupat, o sigui que intenteré resumir el que he entès. Han descobert que les cèl·lules cancerígenes capacitades per formar metàstasi poden "camuflar-se" i passar desapercebudes per al sistema immunològic durant mesos i fins i tot anys. Aquest descobriment és un gran avenç per saber una mica més de l'origen de la metàstasi i perquè en un futur es puguin veure reduïdes les morts per càncer.

Pensareu, i què tenen a veure aquestes notícies? Doncs bé, el que em continua sorprenent és la diferència de minuts, de veus i de línies que hi ha entre una notícia i l'altra. Personalment considero que el futbol està sobredimensionat, i quin millor exemple que aquest. Segur que moltes persones ni han sentit a parlar del descobriment de Joan Massagué, en canvi tots hem parlat de la mort a causa d'un càncer de pulmó de Johan Cruyff (encara que sigui per una presència excessiva als mitjans de comunicació). El nexe entre les dues notícies? el càncer, la vida, la mort ... 

Preparada per la rutina

Nou disseny del bloc i més constància. Això és el que m'he proposat després de les reclamacions que he tingut. I és que tenen raó, però estic una mica (bastant) ocupada amb altres temes, i sempre acabo fent altres coses abans que seure davant l'ordinador i posar-me a escriure, però haig d'agafar la rutina i posar-me una activitat més a fer durant la setmana.

A veure si ho compleixo...

Em fa vergonya

Fa dies que ja m'estan reclamant un nou post, però és que opinaria sobre tants temes que ens estan afectant últimament que se'm fa molt difícil triar... Però al final m'he decidit. Res d'eleccions ni de campanya electoral (que ja en deveu estar farts), ni vacances, ni tornada a l'escola, ni tampoc dels manters, ni de la calor exagerada que ha fet aquest estiu. El tema éscollit és la crisi dels refugiats de la guerra de Síria.

Malauradament, les imatges que estem veient des de fa molts dies (massa), no són noves. Les hem vist molt abans en blanc i negre, i també més recentment en color, però sempre transmetent el mateix missatge, la ineficàcia dels països i les seves institucions per donar solució a una crisi humanitària com aquesta.

És vergonyós el tracte que s'està donant a aquestes persones que busquen una oportunitat, una nova vida lluny de la guerra i la destrucció. Aquestes persones volen treballar, volen alimentar els seus fills i donar-los un futur que, per desgràcia, no poden oferir-los a la seva terra. Després d'haver patit molt al seu país, s'han omplert de coratge per emprendre un llarg camí dolorós, que si no n'hi havia prou, encara es fa més difícil per culpa de la burocràcia i la inhumanitat europea. Si, una altra vegada, la vella Europa no funciona.

Els desacords entre els països als que estem acostumats, fan que aquesta situació es dilati en el temps i els refugiats que estan demanant asil no puguin finalitzar el seu llarg viatge per començar a viure. Es parla de quotes com si es tractés de mercaderia. Mentre els caps d'estat i presidents es discuteixen per determinar el nombre de refugiats que accepten, alcaldes de ciutats i pobles estan oferint la seva col·laboració per acollir aquestes persones.

Tot i que ja estem acostumats a la ineficàcia d'Europa, em fa vergonya que no siguem capaços de tractar les persones humanes com es mereixen. On han anat a parar els tractats de drets humans dels que tant presumim? Està clar que són fum.

Una altra campanya

Avui a la nit comença una nova campanya electoral, una més, però aquest any, en certa mesura especial per vàries raons. Moltes persones opinen que els resultats de les eleccions del proper 24 de maig seran un avanç de les autonòmiques del setembre.

La meva humil opinió és que no són, ni de bon tros, comparables. En ciutats grans com Barcelona, Lleida, Sabadell, l'Hospitalet, potser si que es podrà deixar entreveure un avís del que vindrà, però en poblacions més petites, no seran pas cap mirall. Primer per la multitud de partits creats només i pels municipis. Després perquè cada poble és un món, i cada món una realitat diferent.

Les persones que en algún moment hem viscut de prop el que es mou en un ajuntament sabem que les eleccions municipals són diferents a la resta. De fet, són les que porten més votants a les urnes, potser per coneixènça, però també perquè les qüestions que ens afecten són més properes. És el moment de donar la nostra opinió democràticament, de dir això m'agrada i això no m'agrada, de votar a persones compromeses amb el municipi, de donar-los la nostra confiança per avançar com a poble.

També és el moment que els partits es comprometin a treballar de veritat pels ciutadans, a crear programes realistes, i sobretot de futur. Tot i que són moments durs pels municipis, és ara quan els partits han de demostrar el què valen, el què estan disposats a fer i com ho faran. De veritat que sóc conscient que és una feina molt poc agraïda, amb molta implicació i moltes hores dedicades i que a més, en la majoria de casos s'ha de combinar amb una activitat professional, però s'estan acabant aquells temps en què unes sigles de partit ho tenien tot guanyat. S'estan acabant les majories aclaparadores que no aporten res de bo. Els votants exigim cada vegada més. Volem propostes positives i adequades als temps que vivim.

Sant Jordi

Avui és un dia especial, diferent, únic. Per moltes persones és un dels millors dies de l'any. És alegre, és cultural, és un dia d'exteriors, és Sant Jordi, una diada molt nostra. A més, si no em falla la memòria, les últimes estadístiques demostren que acostuma a fer bon temps. Per mi és com l'entrada a la primavera psicològica (ja sé que la meteorològica és el 21 de març), perquè ja comencen a florir els primers arbres fruiters, les meves hortènsies ja comencen a fer principis de flors, els ocells fan concerts matinals, i sobretot, es va notant que el dia s'allarga.

Avui és un dels dies que s'hauria d'incloure en algún d'aquests llibres tipus 1000 coses a fer abans de morir, o 100 dies especials per viure en primera persona (no els busqueu, me'ls acabo d'inventar). La gent està contenta, sortim al carrer, ens felicitem la diada i ens regalem roses i llibres. Les escoles celebren el dia fent activitats especials, les entitats, partits polítics, mitjans de comunicació, i altres també surten al carrer. Es fan jocs florals, activitats culturals, concerts, recitals, etc.

Per mi, Sant Jordi és un dels millors dies de l'any. Que acabeu de passar una feliç diada.