Fa dies que ja m'estan reclamant un nou post, però és que opinaria sobre tants temes que ens estan afectant últimament que se'm fa molt difícil triar... Però al final m'he decidit. Res d'eleccions ni de campanya electoral (que ja en deveu estar farts), ni vacances, ni tornada a l'escola, ni tampoc dels manters, ni de la calor exagerada que ha fet aquest estiu. El tema éscollit és la crisi dels refugiats de la guerra de Síria.
Malauradament, les imatges que estem veient des de fa molts dies (massa), no són noves. Les hem vist molt abans en blanc i negre, i també més recentment en color, però sempre transmetent el mateix missatge, la ineficàcia dels països i les seves institucions per donar solució a una crisi humanitària com aquesta.
És vergonyós el tracte que s'està donant a aquestes persones que busquen una oportunitat, una nova vida lluny de la guerra i la destrucció. Aquestes persones volen treballar, volen alimentar els seus fills i donar-los un futur que, per desgràcia, no poden oferir-los a la seva terra. Després d'haver patit molt al seu país, s'han omplert de coratge per emprendre un llarg camí dolorós, que si no n'hi havia prou, encara es fa més difícil per culpa de la burocràcia i la inhumanitat europea. Si, una altra vegada, la vella Europa no funciona.
Els desacords entre els països als que estem acostumats, fan que aquesta situació es dilati en el temps i els refugiats que estan demanant asil no puguin finalitzar el seu llarg viatge per començar a viure. Es parla de quotes com si es tractés de mercaderia. Mentre els caps d'estat i presidents es discuteixen per determinar el nombre de refugiats que accepten, alcaldes de ciutats i pobles estan oferint la seva col·laboració per acollir aquestes persones.
Tot i que ja estem acostumats a la ineficàcia d'Europa, em fa vergonya que no siguem capaços de tractar les persones humanes com es mereixen. On han anat a parar els tractats de drets humans dels que tant presumim? Està clar que són fum.
dijous, 17 de setembre del 2015
dijous, 7 de maig del 2015
Una altra campanya
Avui a la nit comença una nova campanya electoral, una més, però aquest any, en certa mesura especial per vàries raons. Moltes persones opinen que els resultats de les eleccions del proper 24 de maig seran un avanç de les autonòmiques del setembre.
La meva humil opinió és que no són, ni de bon tros, comparables. En ciutats grans com Barcelona, Lleida, Sabadell, l'Hospitalet, potser si que es podrà deixar entreveure un avís del que vindrà, però en poblacions més petites, no seran pas cap mirall. Primer per la multitud de partits creats només i pels municipis. Després perquè cada poble és un món, i cada món una realitat diferent.
Les persones que en algún moment hem viscut de prop el que es mou en un ajuntament sabem que les eleccions municipals són diferents a la resta. De fet, són les que porten més votants a les urnes, potser per coneixènça, però també perquè les qüestions que ens afecten són més properes. És el moment de donar la nostra opinió democràticament, de dir això m'agrada i això no m'agrada, de votar a persones compromeses amb el municipi, de donar-los la nostra confiança per avançar com a poble.
També és el moment que els partits es comprometin a treballar de veritat pels ciutadans, a crear programes realistes, i sobretot de futur. Tot i que són moments durs pels municipis, és ara quan els partits han de demostrar el què valen, el què estan disposats a fer i com ho faran. De veritat que sóc conscient que és una feina molt poc agraïda, amb molta implicació i moltes hores dedicades i que a més, en la majoria de casos s'ha de combinar amb una activitat professional, però s'estan acabant aquells temps en què unes sigles de partit ho tenien tot guanyat. S'estan acabant les majories aclaparadores que no aporten res de bo. Els votants exigim cada vegada més. Volem propostes positives i adequades als temps que vivim.
La meva humil opinió és que no són, ni de bon tros, comparables. En ciutats grans com Barcelona, Lleida, Sabadell, l'Hospitalet, potser si que es podrà deixar entreveure un avís del que vindrà, però en poblacions més petites, no seran pas cap mirall. Primer per la multitud de partits creats només i pels municipis. Després perquè cada poble és un món, i cada món una realitat diferent.
Les persones que en algún moment hem viscut de prop el que es mou en un ajuntament sabem que les eleccions municipals són diferents a la resta. De fet, són les que porten més votants a les urnes, potser per coneixènça, però també perquè les qüestions que ens afecten són més properes. És el moment de donar la nostra opinió democràticament, de dir això m'agrada i això no m'agrada, de votar a persones compromeses amb el municipi, de donar-los la nostra confiança per avançar com a poble.
També és el moment que els partits es comprometin a treballar de veritat pels ciutadans, a crear programes realistes, i sobretot de futur. Tot i que són moments durs pels municipis, és ara quan els partits han de demostrar el què valen, el què estan disposats a fer i com ho faran. De veritat que sóc conscient que és una feina molt poc agraïda, amb molta implicació i moltes hores dedicades i que a més, en la majoria de casos s'ha de combinar amb una activitat professional, però s'estan acabant aquells temps en què unes sigles de partit ho tenien tot guanyat. S'estan acabant les majories aclaparadores que no aporten res de bo. Els votants exigim cada vegada més. Volem propostes positives i adequades als temps que vivim.dijous, 23 d’abril del 2015
Sant Jordi
Avui és un dia especial, diferent, únic. Per moltes persones és un dels millors dies de l'any. És alegre, és cultural, és un dia d'exteriors, és Sant Jordi, una diada molt nostra. A més, si no em falla la memòria, les últimes estadístiques demostren que acostuma a fer bon temps. Per mi és com l'entrada a la primavera psicològica (ja sé que la meteorològica és el 21 de març), perquè ja comencen a florir els primers arbres fruiters, les meves hortènsies ja comencen a fer principis de flors, els ocells fan concerts matinals, i sobretot, es va notant que el dia s'allarga.
Avui és un dels dies que s'hauria d'incloure en algún d'aquests llibres tipus 1000 coses a fer abans de morir, o 100 dies especials per viure en primera persona (no els busqueu, me'ls acabo d'inventar). La gent està contenta, sortim al carrer, ens felicitem la diada i ens regalem roses i llibres. Les escoles celebren el dia fent activitats especials, les entitats, partits polítics, mitjans de comunicació, i altres també surten al carrer. Es fan jocs florals, activitats culturals, concerts, recitals, etc.
Per mi, Sant Jordi és un dels millors dies de l'any. Que acabeu de passar una feliç diada.
Avui és un dels dies que s'hauria d'incloure en algún d'aquests llibres tipus 1000 coses a fer abans de morir, o 100 dies especials per viure en primera persona (no els busqueu, me'ls acabo d'inventar). La gent està contenta, sortim al carrer, ens felicitem la diada i ens regalem roses i llibres. Les escoles celebren el dia fent activitats especials, les entitats, partits polítics, mitjans de comunicació, i altres també surten al carrer. Es fan jocs florals, activitats culturals, concerts, recitals, etc.
Per mi, Sant Jordi és un dels millors dies de l'any. Que acabeu de passar una feliç diada.
dissabte, 28 de febrer del 2015
Una setmana mogudeta
Jo no sé si és culpa del febrer que és raret, o que és l'última setmana del mes, o no sé per què, però aquesta setmana hem tingut sessió contínua de notícies amb "suquet".
Comencem amb Rita Barberá i el seu, ja famós, "caloret" i tota la resta del seu discurs d'inici de les falles. És bastant penós veure aquests discursets per part de polítics que en principi estan preparats per a aquestes coses, però que dia rere dia comprovem que res d'això és veritat. I que a més se'n riguin i en facin broma. I que a més diguin que ho portaven preparadissim i que es van quedar en blanc.
També tenim la compareixènça dels Pujol davant la comissió d'investigació del Parlament. Penós també, escoltar com Jordi Pujol Jr es va dedicar a donar unes explicacions (per cert, a unes males preguntes) que no s'aguanten per enlloc. La història dels seus cotxes de luxe és digne d'un guió de pel·lícula. La cirereta del pastís però, la va pronunciar la matriarca de la família dient que els seus fills van amb una mà al davant i l'altre al darrere. Lamentable... Això no tocava senyors Pujol, ja no se'ls creu ningú.
També hem tingut de què parlar amb el "debate del estado de la nación" al Congrés dels Diputats. On se suposa que s'hauria d'haver posat en comú diferents propostes per tirar endavant el país, resulta que Mariano Rajoy i Pedro Sánchez es van dir les quatre paraules pujades de to de rigor mentre uns cridaven i els altres aplaudien. Fins i tot la vicepresidenta del congrés jugava al Candy Crush o al Frozen, tant és. És indignant que es malgastin sous públics amb aquestes persones, no aporten res.
I per arrodonir la setmana, l'anunci de la suspensió de sou i feina del jutge Vidal (esperada per cert, tal i com estan anant les coses). Si filessin tant prim amb altres jutges, n'hi hauria molts que faria temps que no podrien exercir. Ara bé, la feina que el jutge Vidal ha estat fent en hores lliures molesta a certes persones, i s'ha pres una decisió política, no pas judicial, un altre fet que demostra que la separació de poders en aquest país és una teoria que queda molt lluny de la realitat.
Que gaudiu del cap de setmana!
Comencem amb Rita Barberá i el seu, ja famós, "caloret" i tota la resta del seu discurs d'inici de les falles. És bastant penós veure aquests discursets per part de polítics que en principi estan preparats per a aquestes coses, però que dia rere dia comprovem que res d'això és veritat. I que a més se'n riguin i en facin broma. I que a més diguin que ho portaven preparadissim i que es van quedar en blanc.
També tenim la compareixènça dels Pujol davant la comissió d'investigació del Parlament. Penós també, escoltar com Jordi Pujol Jr es va dedicar a donar unes explicacions (per cert, a unes males preguntes) que no s'aguanten per enlloc. La història dels seus cotxes de luxe és digne d'un guió de pel·lícula. La cirereta del pastís però, la va pronunciar la matriarca de la família dient que els seus fills van amb una mà al davant i l'altre al darrere. Lamentable... Això no tocava senyors Pujol, ja no se'ls creu ningú.
També hem tingut de què parlar amb el "debate del estado de la nación" al Congrés dels Diputats. On se suposa que s'hauria d'haver posat en comú diferents propostes per tirar endavant el país, resulta que Mariano Rajoy i Pedro Sánchez es van dir les quatre paraules pujades de to de rigor mentre uns cridaven i els altres aplaudien. Fins i tot la vicepresidenta del congrés jugava al Candy Crush o al Frozen, tant és. És indignant que es malgastin sous públics amb aquestes persones, no aporten res.
I per arrodonir la setmana, l'anunci de la suspensió de sou i feina del jutge Vidal (esperada per cert, tal i com estan anant les coses). Si filessin tant prim amb altres jutges, n'hi hauria molts que faria temps que no podrien exercir. Ara bé, la feina que el jutge Vidal ha estat fent en hores lliures molesta a certes persones, i s'ha pres una decisió política, no pas judicial, un altre fet que demostra que la separació de poders en aquest país és una teoria que queda molt lluny de la realitat.
Que gaudiu del cap de setmana!
divendres, 20 de febrer del 2015
Cuina de carmanyola. Lassanya de colors
Avui va de cuines. Us presento un plat molt fàcil de fer i que agrada a tothom. No sabia quin nom posar-li, i al final m'he decidit per lassanya de colors (molt clàssic, ho sé, però descriu perfectament l'essència del plat).
Es tracta de laminar verdures al gust de cadascú (jo habitualment barrejo carbassó i albergínia), i marcar-les a la planxa (o amb molt poc oli o fins i tot sense). Un cop tenim les verdures marcades, preparem una capa en una plata per posar al forn, i hi escampem una mica de tomàquet (o fins i tot samfaina) per sobre. I fem una altra capa, i anem fent totes les capes que vulguem.
Quan ja tenim totes les capes fetes, posem formatge ratllat per sobre i a gratinar fins que quedi torradet.
Aquest és un plat que pels que portem "tàper" diàriament per dinar, ens dóna una alegria de tant en tant, ja que no perd massa qualitats al escalfar-ho al microones, i fa bona olor.
Animeu-vos a provar-ho, és fàcil i bo.
Es tracta de laminar verdures al gust de cadascú (jo habitualment barrejo carbassó i albergínia), i marcar-les a la planxa (o amb molt poc oli o fins i tot sense). Un cop tenim les verdures marcades, preparem una capa en una plata per posar al forn, i hi escampem una mica de tomàquet (o fins i tot samfaina) per sobre. I fem una altra capa, i anem fent totes les capes que vulguem.
Quan ja tenim totes les capes fetes, posem formatge ratllat per sobre i a gratinar fins que quedi torradet.
Aquest és un plat que pels que portem "tàper" diàriament per dinar, ens dóna una alegria de tant en tant, ja que no perd massa qualitats al escalfar-ho al microones, i fa bona olor.
Animeu-vos a provar-ho, és fàcil i bo.
diumenge, 1 de febrer del 2015
Racons de Barcelona (1)
Fa uns dies, vam quedar per dinar a Barcelona amb les meves amigues, la Mariona (i el seu marit Alioscia) i la Widiane. Vam anar a dinar al Bar Guixot (C/ de la Riereta 8), al barri del Raval. Jo sempre hi havia anat a sopar (fan amanides i entrepans calents molt bons), però al migdia fan un menú que està prou bé. Hi ha moltes coses per triar (a vegades hi ha alguns plats que s'acaben, sempre hi ha molta gent), i si els primers no t'acaben de convèncer, pots demanar qualsevol de les seves amanides variades.
El lloc no és molt gran, i com que hi tantes taules i cadires no estas massa ample, però és agradable. Les parets estan decorades amb obres d'art que van canviant (pintures i fotografies).
Després de dinar vam sortir a fer un volt i el carrer estava ple de turistes, però també de gent com nosaltres que de tant en tan ens deixem perdre per aquests carrerets que té Barcelona per descobrir llocs nous (encara que sempre hagin estat allà). Sovint anem a voltar pel món per veure coses fabuloses i ens oblidem que n'estem envoltats.
Caminant caminant, vam anar a parar al Carrer d'En Xuclà, i vam passar per davant de la Granja M. Viader. Aquest raconet de Barcelona el vaig descobrir gràcies a la meva tieta Rosa, que un dia m'hi va portar a berenar. És un lloc amb molt d'encant, petit i acollidor, que et transporta a èpoques passades.
La Granja M. Viader es va crear el 1870, i a tots aquests anys d'història s'hi han de sumar noms com Letona (fundada per Marc Viader el 1925) i Cacaolat.
Tanta història ha fet que avui dia sigui una xocolateria reconeguda internacionalment, tenint un espai dins les principals guies turístiques de Barcelona. Sovint has d'esperar per tenir taula, però està molt ben organitzat i no has de patir per quedar-te sense berenar.
A més de servir menjar, també hi ha un petit mostrador amb un munt de productes artesans per comprar: nata, iogurts, pastissos, embotits, conserves, etc. A més, també tenen productes aptes per celíacs. Tot està molt bo. El seu producte estrella, la xocolata, però quan hi vas no saps què triar.
Podeu visitar la seva web per fer-vos-en una idea: www.granjaviader.cat
El lloc no és molt gran, i com que hi tantes taules i cadires no estas massa ample, però és agradable. Les parets estan decorades amb obres d'art que van canviant (pintures i fotografies).
Després de dinar vam sortir a fer un volt i el carrer estava ple de turistes, però també de gent com nosaltres que de tant en tan ens deixem perdre per aquests carrerets que té Barcelona per descobrir llocs nous (encara que sempre hagin estat allà). Sovint anem a voltar pel món per veure coses fabuloses i ens oblidem que n'estem envoltats.
Caminant caminant, vam anar a parar al Carrer d'En Xuclà, i vam passar per davant de la Granja M. Viader. Aquest raconet de Barcelona el vaig descobrir gràcies a la meva tieta Rosa, que un dia m'hi va portar a berenar. És un lloc amb molt d'encant, petit i acollidor, que et transporta a èpoques passades.
Tanta història ha fet que avui dia sigui una xocolateria reconeguda internacionalment, tenint un espai dins les principals guies turístiques de Barcelona. Sovint has d'esperar per tenir taula, però està molt ben organitzat i no has de patir per quedar-te sense berenar.
A més de servir menjar, també hi ha un petit mostrador amb un munt de productes artesans per comprar: nata, iogurts, pastissos, embotits, conserves, etc. A més, també tenen productes aptes per celíacs. Tot està molt bo. El seu producte estrella, la xocolata, però quan hi vas no saps què triar.
Podeu visitar la seva web per fer-vos-en una idea: www.granjaviader.cat
divendres, 23 de gener del 2015
Una nova etapa
Avui, dia 23 de gener de 2015 comença una nova etapa en aquest blog. He canviat de nom. Per què LES ULLERES DE LA NÚRIA? Doncs perquè els que em coneixeu ja sabeu que fa molts, molts anys que porto ulleres, i formen part de mi. Les tinc molt interioritzades, tant, que alguns dies que porto lents de contacte continuo pujant-me les ulleres per veure-hi millor. També m'he inventat aquest nom perquè penso que seria bo mirar-se les coses amb moltes ulleres diferents, i de molts colors, les coses ens anirien molt millor.
En aquesta nova etapa també m'he proposat ser més constant (una virtut que em transmet la meva parella dia a dia) amb les coses que m'agraden, i escriure al blog m'agrada. Fa més d'un any i mig que no he publicat res, i la veritat, ho trobava a faltar, però en aquest any i mig la meva vida ha donat un gir de 360 graus! La meva parella i jo hem iniciat un projecte comú, hem format una llar, una família pròpia que hem de cuidar i fer créixer. Ja fa uns mesos que hem superat el primer any compartint sostre, i tot pinta molt bé, ens hem adaptat perfectament.
I és clar, això fa que les hores del dia dedicades a fer les coses que m'agraden es veuen reduïdes, perquè s'han de preparar els "tàpers" dels dinars, s'han de fer rentadores, s'ha de cuidar el jardí, s'ha de netejar, i també cuidar l'Hort Emmurallat! Si, també hem fet un hortet que ens ha donat uns quants fruits. Ja és ben veritat que tot el que cuides amb amor dóna resultat.
Durant aquest temps també hem fet algues viatgets. El més espectacular el que van fer el septembre del 2013, Vietnam, Cambotja i Singapur (creieu-me que hi tornava ara mateix!). Aquest setembre també hem fet una sortida a Roma (sempre encantadora) i el País Basc (el regal perfecte pels meus 30 anys).
Però després de voltar per aquí i per allà s'ha de tornar a la realitat i aixecar-se ben d'hora ben d'hora per anar a treballar, i fer les coses que més ens agraden. Així doncs, a disfrutar.
En aquesta nova etapa també m'he proposat ser més constant (una virtut que em transmet la meva parella dia a dia) amb les coses que m'agraden, i escriure al blog m'agrada. Fa més d'un any i mig que no he publicat res, i la veritat, ho trobava a faltar, però en aquest any i mig la meva vida ha donat un gir de 360 graus! La meva parella i jo hem iniciat un projecte comú, hem format una llar, una família pròpia que hem de cuidar i fer créixer. Ja fa uns mesos que hem superat el primer any compartint sostre, i tot pinta molt bé, ens hem adaptat perfectament.
I és clar, això fa que les hores del dia dedicades a fer les coses que m'agraden es veuen reduïdes, perquè s'han de preparar els "tàpers" dels dinars, s'han de fer rentadores, s'ha de cuidar el jardí, s'ha de netejar, i també cuidar l'Hort Emmurallat! Si, també hem fet un hortet que ens ha donat uns quants fruits. Ja és ben veritat que tot el que cuides amb amor dóna resultat.
Durant aquest temps també hem fet algues viatgets. El més espectacular el que van fer el septembre del 2013, Vietnam, Cambotja i Singapur (creieu-me que hi tornava ara mateix!). Aquest setembre també hem fet una sortida a Roma (sempre encantadora) i el País Basc (el regal perfecte pels meus 30 anys).
Però després de voltar per aquí i per allà s'ha de tornar a la realitat i aixecar-se ben d'hora ben d'hora per anar a treballar, i fer les coses que més ens agraden. Així doncs, a disfrutar.
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)