La realitat contra tot pronòstic

Sincerament, el món de la política està una mica boig (una mica molt). Fa unes setmanes hem viscut com un partit ha aconseguit fer-se propi un problema que era d'un altre i que a sobre li ha generat destrucció. El PSOE ha obtingut el màster amb matrícula d'honor.

En menys d'un any s'ha apoderat del problema del PP per formar govern, ha anat perdent una carretada de vots i s'han generat divisions internes fins al punt d'arribar a forçar la dimissió del secretari general del partit, Pedro Sánchez, que l'únic que va fer va ser mantenir la seva paraula de no donar suport a la investidura de Mariano Rajoy com a president... trist, molt trist.

Ara el PSOE s'ha quedat sense govern, amb una pèrdua de suport per part dels ciutadans brutal, i a sobre amb aires de descomposició. Durant els propers mesos veurem en què quedarà tot això. Es veu a venir una onada de feina dura, sobretot després de l'entrevista de Jordi Évole a Pedro Sánchez, on va dir unes quantes veritats (evidents) d'aquest país. Segur que li passa factura de cara a mantenir el suport dels "poderosos", però potser l'ajudarà a apropar-se a l'esperit socialista que el PSOE ha anat perdent al llarg d'aquests anys. El temps ho dirà.

Ara que, si parlem de bogeries, res supera la política americana després de la victòria de Trump a la presidència dels Estats Units. Contra tot pronòstic (menys el meu, a mi no em van preguntar i estava convençuda que acabaria guanyant aquest peculiar candidat), els americans van tornar a ser el centre de l'univers al saber-se el resultat de les votacions. Dimecres ens vam despertar amb la notícia que Trump havia guanyat a Clinton en la carrera per ocupar la Casa Blanca.

El que em sorprèn de tot això és el que l'ha fet guanyar: la construcció d'un mur a la frontera amb Mèxic, l'abolició de l'ObamaCare, la prohibició de l'entrada al país de persones de la religió musulmana i altres bogeries que ha anat proclamant per tots els platons de televisió i mítings durant mesos. Em sorprèn que la gent treballadora a qui la crisi ha tocat de ple vegin en Trump, un showman multimilionari que evadeix tots els impostos que pot, la solució als seus problemes. Em sorprèn que persones amb dos dits de front apostin per eliminar el sistema sanitari universal que Obama estava intentant consolidar. Em sorprèn que vegin en Trump el futur i la bona política, sobretot després dels sidrals que té muntats amb les armes, les afressions sexuals i les perilloses amistats que té pel món.

Potser el millor que li ha passat a Trump és jugar-se la presidència amb Hillary Clinton, sota el meu punt de vista, la pitjor candidata del partit demòcrata. No sé com, però els pitjors candidats de cada partit han estat els "finalistes", i aquí tenim el resultat, un inexpert amb idees excèntriques i perilloses governant el món (perquè si, manar a EEUU és manar en termes universals).

Com ja he dit, el món de la política està totalment volat!

Les bogeries de l'IEC

Hi ha coses que no arribo a comprendre... Tot just ahir sortia la notícia que l'Institut d'Estudis Catalans ha decidit reduir els accents diacrítics de 150 a 14. Per mi això és del tot absurd i no té cap sentit, però el que encara em sembla més absurd del tot és el motiu: la dificultat dels alumnes per aprendre aquestes normatives lingüístiques. Per favor... Portem anys i anys aprenent-nos les normes de la llengua catalana (i d'altres) i no passa res. No tinc cap trauma per haver après a escriure bé el català (amb les fórmules matemàtiques si que recordo suors i patiments, però em sembla que ningú s'ha plantejat deixar d'ensenyar-les, oi?).

L'IEC ha decidit que ara només haurem de fer servir accent diacrític en els següents casos: bé/be, déu/deu, és/es, mà/ma, més/mes, món/mon, pèl/pel, què/que, sé/se, sí/si, són/son, té/te, ús/us, vós/vos.  M'agradaria saber el criteri que s'ha utilitzat per conservar aquests 14 i no uns altres. A més, també s'escriuran sense accent diacrític els compostos i derivats, com per exemple marededeu o rodamon. A part, també hi haurà altres normes que afectaran a les paraules amb guionet. Per exemple "ex-directora" passarà a ser "exdirectora" però si li afegim un sintagma haurem de fer-lo servir "ex-directora general".

Tornant als accents diacrítics, si vull escriure la frase "La meva dona li dóna un cafè molt mòlt al nostre nét més net" l'IEC diu que hauria de quedar així "La meva dona li dona un cafè molt molt al nostre net més net". O sigui, que de quatre accents diacrítics només en podria posar un... Horrible! Aquesta frase és més difícil de comprendre sense accents que amb accents! i ja no diem res de llegir-la en veu alta (sobretot la primera vegada, no hi ha qui s'aclari).

Senyors i senyores de l'IEC, no penso que sigui una bona opció aquesta nova norma. Entenc que les llengues han d'evolucionar i adaptar-se als nous temps, però és comença així i s'acaba acceptant les abreviatures. Total, si és perquè els alumnes no tinguin dificultats per aprendre, segur que també els és més fàcil poder escriure "ksa" per dir "casa" o "pq" per dir "perquè" o "ppi" per dir "principi".

Jo continuaré escrivint com fins ara, i seguiré utilitzant els accents diacrítics que vaig aprendre en el seu dia i que tampoc em van costar tant d'assimilar (altres coses em van costar més i després no m'han servit per a res). Avui en dia els alumnes tenen dificultats per aprendre moltes coses (no només els accents diacrítics), i és que tenim un problema amb el sistema educatiu actual. Potser en comptes de canviar aquestes normes lingüístiques s'hauria d'invertir esforç, temps i diners en millorar el sistema educatiu. Aquí ho deixo.

Visca els accents diacrítics!

A l'agost no tot són vacances

Hi ha persones que no tenen altre remei que agafar vacances a l'agost, perquè la seva empresa tanca la paradeta, perquè no tenen on deixar els nens, perquè són autònoms i no els surt a compte treballar, perquè són les festes del seu poble, perquè si i punt, ...

Tot i que hem evolucionat, que som molt moderns i tot això, quan arriba l'agost sembla que retrocedim als anys 60, quan l'agost era pràcticament inhàbil en tots els sentits (excepte als llocs turístics), i que a l'arribar l'1 d'agost, tothom havia de fer vacances. Som pocs als que no ens agrada massa fer vacances a l'agost (jo sóc més de juny, juliol o setembre, fins que m'ho pugui permetre) i ens quedem 4 fent la feina de tots els altres. No sé si és gaire bon negoci, però us asseguro que si sou viatgers ho disfruteu molt més: viatges més econòmics, més relaxats, sense aglomeracions.

Avui que la gran majoria ha viscut el seu últim divendres laboral, jo reivindico fer vacances fora "d'època", i anuncio que em queda tot el mes d'agost per tenir uns dies de descans. Ara que aquest any no em puc quiexar (i no ho faig), ja que m'he casat i he pogut gaudir de 15 dies de vanaces addicionals i un super viatge que el meu marit i jo recordarem tota la nostra vida: Austràlia i Nova Zelanda. El nostre viatge a la fi del món, uns indrets que no ens han decebut i que sinó fos per la gran distància que ens separa (i evidentment, el preu del bitllet d'avió) estariem disposats a visitar una altra vegada.

Bones vacances!

Prioritats?

Aquests darrers dies, els telenotícies han dedicat molts minuts a un tema, i les ràdios hi han dedicat moltes veus, i els diaris moltes línies, i tots n'hem parlat, de la mort de Johan Cruyff. Jo entenc perfectament que va ser una persona molt important, tant com a jugador i també com a entrenador del Barça. Potser sobretot com a entrenador. Vaig sentir un culé que deia que amb Johan Cruyff el Barça va començar a ser guanyador. Potser si, tot i que penso que entre la primera copa d'Europa i les que han vingut després han passat uns quants anys i diferents estils i models d'entrenar i jugar...

Avui he escoltat una notícia, un nou descobriment de l'investigador Joan Massagué. El meu gen científic no està gens desenvolupat, o sigui que intenteré resumir el que he entès. Han descobert que les cèl·lules cancerígenes capacitades per formar metàstasi poden "camuflar-se" i passar desapercebudes per al sistema immunològic durant mesos i fins i tot anys. Aquest descobriment és un gran avenç per saber una mica més de l'origen de la metàstasi i perquè en un futur es puguin veure reduïdes les morts per càncer.

Pensareu, i què tenen a veure aquestes notícies? Doncs bé, el que em continua sorprenent és la diferència de minuts, de veus i de línies que hi ha entre una notícia i l'altra. Personalment considero que el futbol està sobredimensionat, i quin millor exemple que aquest. Segur que moltes persones ni han sentit a parlar del descobriment de Joan Massagué, en canvi tots hem parlat de la mort a causa d'un càncer de pulmó de Johan Cruyff (encara que sigui per una presència excessiva als mitjans de comunicació). El nexe entre les dues notícies? el càncer, la vida, la mort ... 

Preparada per la rutina

Nou disseny del bloc i més constància. Això és el que m'he proposat després de les reclamacions que he tingut. I és que tenen raó, però estic una mica (bastant) ocupada amb altres temes, i sempre acabo fent altres coses abans que seure davant l'ordinador i posar-me a escriure, però haig d'agafar la rutina i posar-me una activitat més a fer durant la setmana.

A veure si ho compleixo...

Em fa vergonya

Fa dies que ja m'estan reclamant un nou post, però és que opinaria sobre tants temes que ens estan afectant últimament que se'm fa molt difícil triar... Però al final m'he decidit. Res d'eleccions ni de campanya electoral (que ja en deveu estar farts), ni vacances, ni tornada a l'escola, ni tampoc dels manters, ni de la calor exagerada que ha fet aquest estiu. El tema éscollit és la crisi dels refugiats de la guerra de Síria.

Malauradament, les imatges que estem veient des de fa molts dies (massa), no són noves. Les hem vist molt abans en blanc i negre, i també més recentment en color, però sempre transmetent el mateix missatge, la ineficàcia dels països i les seves institucions per donar solució a una crisi humanitària com aquesta.

És vergonyós el tracte que s'està donant a aquestes persones que busquen una oportunitat, una nova vida lluny de la guerra i la destrucció. Aquestes persones volen treballar, volen alimentar els seus fills i donar-los un futur que, per desgràcia, no poden oferir-los a la seva terra. Després d'haver patit molt al seu país, s'han omplert de coratge per emprendre un llarg camí dolorós, que si no n'hi havia prou, encara es fa més difícil per culpa de la burocràcia i la inhumanitat europea. Si, una altra vegada, la vella Europa no funciona.

Els desacords entre els països als que estem acostumats, fan que aquesta situació es dilati en el temps i els refugiats que estan demanant asil no puguin finalitzar el seu llarg viatge per començar a viure. Es parla de quotes com si es tractés de mercaderia. Mentre els caps d'estat i presidents es discuteixen per determinar el nombre de refugiats que accepten, alcaldes de ciutats i pobles estan oferint la seva col·laboració per acollir aquestes persones.

Tot i que ja estem acostumats a la ineficàcia d'Europa, em fa vergonya que no siguem capaços de tractar les persones humanes com es mereixen. On han anat a parar els tractats de drets humans dels que tant presumim? Està clar que són fum.

Una altra campanya

Avui a la nit comença una nova campanya electoral, una més, però aquest any, en certa mesura especial per vàries raons. Moltes persones opinen que els resultats de les eleccions del proper 24 de maig seran un avanç de les autonòmiques del setembre.

La meva humil opinió és que no són, ni de bon tros, comparables. En ciutats grans com Barcelona, Lleida, Sabadell, l'Hospitalet, potser si que es podrà deixar entreveure un avís del que vindrà, però en poblacions més petites, no seran pas cap mirall. Primer per la multitud de partits creats només i pels municipis. Després perquè cada poble és un món, i cada món una realitat diferent.

Les persones que en algún moment hem viscut de prop el que es mou en un ajuntament sabem que les eleccions municipals són diferents a la resta. De fet, són les que porten més votants a les urnes, potser per coneixènça, però també perquè les qüestions que ens afecten són més properes. És el moment de donar la nostra opinió democràticament, de dir això m'agrada i això no m'agrada, de votar a persones compromeses amb el municipi, de donar-los la nostra confiança per avançar com a poble.

També és el moment que els partits es comprometin a treballar de veritat pels ciutadans, a crear programes realistes, i sobretot de futur. Tot i que són moments durs pels municipis, és ara quan els partits han de demostrar el què valen, el què estan disposats a fer i com ho faran. De veritat que sóc conscient que és una feina molt poc agraïda, amb molta implicació i moltes hores dedicades i que a més, en la majoria de casos s'ha de combinar amb una activitat professional, però s'estan acabant aquells temps en què unes sigles de partit ho tenien tot guanyat. S'estan acabant les majories aclaparadores que no aporten res de bo. Els votants exigim cada vegada més. Volem propostes positives i adequades als temps que vivim.