Sincerament, el món de la política està una mica boig (una mica molt). Fa unes setmanes hem viscut com un partit ha aconseguit fer-se propi un problema que era d'un altre i que a sobre li ha generat destrucció. El PSOE ha obtingut el màster amb matrícula d'honor.
En menys d'un any s'ha apoderat del problema del PP per formar govern, ha anat perdent una carretada de vots i s'han generat divisions internes fins al punt d'arribar a forçar la dimissió del secretari general del partit, Pedro Sánchez, que l'únic que va fer va ser mantenir la seva paraula de no donar suport a la investidura de Mariano Rajoy com a president... trist, molt trist.
Ara el PSOE s'ha quedat sense govern, amb una pèrdua de suport per part dels ciutadans brutal, i a sobre amb aires de descomposició. Durant els propers mesos veurem en què quedarà tot això. Es veu a venir una onada de feina dura, sobretot després de l'entrevista de Jordi Évole a Pedro Sánchez, on va dir unes quantes veritats (evidents) d'aquest país. Segur que li passa factura de cara a mantenir el suport dels "poderosos", però potser l'ajudarà a apropar-se a l'esperit socialista que el PSOE ha anat perdent al llarg d'aquests anys. El temps ho dirà.
Ara que, si parlem de bogeries, res supera la política americana després de la victòria de Trump a la presidència dels Estats Units. Contra tot pronòstic (menys el meu, a mi no em van preguntar i estava convençuda que acabaria guanyant aquest peculiar candidat), els americans van tornar a ser el centre de l'univers al saber-se el resultat de les votacions. Dimecres ens vam despertar amb la notícia que Trump havia guanyat a Clinton en la carrera per ocupar la Casa Blanca.
El que em sorprèn de tot això és el que l'ha fet guanyar: la construcció d'un mur a la frontera amb Mèxic, l'abolició de l'ObamaCare, la prohibició de l'entrada al país de persones de la religió musulmana i altres bogeries que ha anat proclamant per tots els platons de televisió i mítings durant mesos. Em sorprèn que la gent treballadora a qui la crisi ha tocat de ple vegin en Trump, un showman multimilionari que evadeix tots els impostos que pot, la solució als seus problemes. Em sorprèn que persones amb dos dits de front apostin per eliminar el sistema sanitari universal que Obama estava intentant consolidar. Em sorprèn que vegin en Trump el futur i la bona política, sobretot després dels sidrals que té muntats amb les armes, les afressions sexuals i les perilloses amistats que té pel món.
Potser el millor que li ha passat a Trump és jugar-se la presidència amb Hillary Clinton, sota el meu punt de vista, la pitjor candidata del partit demòcrata. No sé com, però els pitjors candidats de cada partit han estat els "finalistes", i aquí tenim el resultat, un inexpert amb idees excèntriques i perilloses governant el món (perquè si, manar a EEUU és manar en termes universals).
Com ja he dit, el món de la política està totalment volat!
